El 25 de novembre periodistes, advocades i psicòlogues van debatre a la UAB sobre la representació de les violències masclistes en els mitjans a la taula “Violència masclista: l’abisme entre la realitat i els mitjans” organitzada pel Màster Gènere i Comunicació de la UAB.

Durant el debat es va plantejar com viuen les dones les violències masclistes que pateixen en diferents àmbits de les seves vides i com després aquestes experiències són exposades pels mitjans de comunicació. Quan una dona és agredida sexualment, la creença que tenen sobre elles mateixes és de solitud, d’impotència i d’aïllament, segons explica la psicòloga de l’Associació Assistència Dones Agredides Sexualment (AADAS), Violeta García. I aquestes creences són potenciades pels mitjans, que a l’hora de tractar aquest tema ho fan a partir de tòpics i clixés, buscant aquest tipus de testimoni a l’hora de publicar-ho. L’única cosa que s’aconsegueix és reforçar la idea que les violències masclistes són una cosa íntima i privada, que només afecta a qui la pateix.

Els mitjans de comunicació també no només obvien que les dones no estan soles. També obvien que són capaços de defensar-se, i que en molts casos d’agressió elles han respost. Les victimitzen, les fan febles i passives. Als agressors, psicòpates agressius, que segurament tinguin alguna malaltia que pugui haver-ho portat a fer-ho. Els mitjans reprodueixen els rols de gènere, sense cap qüestionament. Se’ls oblida explicar també que només un 20% de les agressions sexuals són comeses per desconeguts. La resta vénen de l’entorn. Primer mite desmuntat.

A pel segon, les denúncies. Quan es diu que només un 18% de les dones havia denunciat el seu agressor, es la responsabilitza a ella en certa manera de l’agressió i es presenten les denúncies com a mètode “súper efectiu”, explica Violeta García. L’advocada de Dones Juristes, Carla Vall, explica per què és un mite: no es denuncia per por a l’agressor. “Se’ls demana fer d’heroïnes en el moment que corren més perill, que és en el que decideixen trencar amb l’agressor”. De fet, afegeix la periodista i directora de Pikara Magazine, June Fernández, “l’agressió o la mort de la dona ve en molts casos quan aconsegueix apoderar i denunciar o separar-se del seu agressor”. I ho han de fer sense acompanyament professional, gairebé inexistent per la manca de recursos i de perspectiva de gènere entre els que treballen en els jutjats.

El desmuntatge continua. Pensar que les denúncies són ràpides i efectives és ingenu. Les dones que denuncien han de suportar tràmits llargs i que en molts casos acaben sense cap mesura preventiva o resolució. És difícil de creure, ja que des dels mitjans se’ns parla sempre de la denúncia com a eina gairebé única i infal·lible contra la violència masclista. Amb xifres, les coses sempre es veuen diferents. Carla Vall aporta dades: només un 30% de les ordres de protecció són estimades i només un de cada tres judicis acaba en condemna. La resta, en absolució. No perquè els agressors no siguin culpables, si no per falta de proves. Això tampoc es diu en els mitjans.

Comença la crítica i l’autocrítica. June Fernández, directora de Píkara, i la periodista del quinzenal la Directa, Anna Celma, fan un repàs de les males pràctiques en l’ofici. Es cau sempre en la culpabilització de les víctimes i la seva marginalització tractant el cas com un fet aïllat, a més de banalitzar quan s’explica. Aquesta banalització es barreja amb el morbo de reproduir com va ser l’agressió o l’assassinat. És a dir, en els titulars una dona mor en comptes de ser assassinada, però en el cos de la notícia està detallat – de vegades al mil·límetre- com la van matar, ja que només llegint la capçalera semblava que havia caigut sobre del ganivet.

No hi ha dubte que els mitjans, en general, reprodueixen el sistema patriarcal. Només cal veure el llenguatge que utilitzen a l’hora de parlar de violència masclista, que és molt diferent del que s’usa per a escriure quan una dona mata un home, per exemple. “Quan un home assassina a una dona, sembla que hi ha sorpresa”, diu June Fernández. I és que els mitjans reforcen la creença que aquesta violència no és sistèmica sinó aïllada: usen a familiars i veïns com a testimonis o posen fotos de la parella quan expliquen el cas.

“Això és una irresponsabilitat”, apunta Fernández. No van a fonts expertes que expliquin i posen en context al públic. Fins ara, els mitjans i periodistes s’han anat justificant amb el fet que no ho feien de mala fe. Però l’omissió invisibilitza igual, desinforma. “Hi ha una falta d’humanitat”.

També d’empatia, ja sigui entre les i els periodistes que cobreixen aquesta informació amb perspectiva de gènere, ja sigui entre qui explica i qui ha patit violència masclista. Anna Celma explica aquesta manca d’empatia amb un exemple: ningú va qüestionar el minut de silenci pels atemptats a París ni que sortissin a les notícies tots els municipis que ho van fer; amb el minut per les assassinades va ser diferent. “Es veu bé que es mostri un duel públic i la seva socialització per París, però no es tracta igual quan va per les dones assassinades”.

“Qualsevol conflicte necessita estar emmarcat amb un relat”, diu la periodista i codirectora del màster de Gènere i Comunicació (GIC), Joana Gallego. I quan es parla de violència masclista en els mitjans, com va quedar evidenciat durant la taula de debat, no hi ha relat. Es tracten com a casos aïllats, que només ocorren a un tipus de dones i per unes raons molt concretes i se circumscriuen “a l’àmbit privat i així és impossible afrontar les violències masclistes com el problema estructural i polític que en realitat és” afegeix Isabel Muntané, codirectora del GIC. Res més lluny de la realitat. Si no som capaços de definir aquest relat que permeti circumscriure les violències masclistes com a resultat d’una estructura social, política i econòmica -i en el qual els mitjans tenen un paper fonamental-, serà difícil que la situació s’afronti com una qüestió d’Estat.

Desmuntant mites i traient les vergonyes al periodisme, la xerrada arriba al final. Dues hores han estat suficients per visibilitzar els grans problemes dels mitjans a l’hora de transmetre la realitat sobre les violències masclistes. És fàcil analitzar i prendre consciència, el difícil arriba en entrar a la redacció i afrontar aquestes dinàmiques de manera individual. Però d’aquí van sortir professionals tèrmits: persones que, una a una, van a anar obrint forats en el sistema mediàtic. I a poc a poc, desgastant i foradant, el sistema caurà.

Alumnes del GIC